Bruixes, inquisidors i perseguidors

Joan Malet, flixanco i caçador de bruixes. Aquest era el títol de la xerrada que va impartir de forma brillant ahir dissabte, 15 de setembre, Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya. El conferenciant, primer va exposar l'evolució del posicionament del cristianisme (el catolicisme en particular) envers la bruixeria, des de l'Edat Mitjana fins a l'Edat Moderna. Si al llarg de l'època medieval, va imperar la concepció agustiniana de considerar la intervenció divina en qualsevol esdeveniment (un fet negatiu es produïa com a càstig de la divinitat per algun pecat), l'actitud canvia a partir de Sant Tomàs d'Aquino, que assenyalava les bruixes com a executores dels designis del dimoni. Segons Alcoberro, a partir d'aquesta nova visió, les bruixes (i els bruixots) es converteixen en el blanc de les autoritats civils i eclesiàstiques quan es pateix una adversitat, iniciant-se una brutal persecució arreu d'Europa, que s'intensificarà entre els segles XVI i XVII. No obstant, el conferenciant també va destacar l'actitud diferent que va adoptar la Inquisició als territoris de la Monarquia Hispànica, més prudent i més allunyada de les tesis tomistes, cosa que féu que personatges com el flixanco Joan Malet, dedicats amb ferotgia a la persecució de -suposades- bruixes, fossin objecte de desconfiança. Si bé en cert moment, com indicà Alcoberro, la Inquisició es va valdre de Malet, finalment seria detingut i ajusticiat (cremat) per la mateixa institució, en descobrir-se la falsedat i la inconsistència de les seues acusacions.

Interessant xerrada de Josep Sánchez sobre el carlisme a Flix

Avui divendres, 14 de setembre, Josep Sánchez Cervelló ha impartit la conferència L'evolució del carlisme a Flix: Des de la Primera Guerra Carlista fins a la Guerra Civil (1833-1936). Josep Sánchez ha aportat nombroses dades sobre la història del carlisme a la nostra població, algunes d'elles totalment novedoses i inèdites pel que fa al coneixement i l'evolució d'aquest corrent ideológic a Flix, les arrels del qual  cal cercar-les  com ha exposat, en anys molt anteriors a l'aparició del carlisme i vinculat a l'evolució social i econòmica que s'estava experimentants des de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

Sánchez Cervelló, però, no ha centrat sols la seua conferència en els fets i els seus protagonistes (d'un i altre bàndol, com les famílies flixanques dels Oriol i els Castellví), sinó també en les fortificacions bastides pels carlistes, i és en aquest punt on ha aportat alguns aspectes que representen no sols una novetat, sinó que modifiquen de dalt a baix la història d'una de les construccions més emblemàtiques com és el Castell Nou. Segons la recerca efectuada per Josep Sánchez, s'ha pogut esbrinar que a finals de la primera carlinada, els carlistes certament sí van construir una fortificació a Flix, però que fou ubicada en l'emplaçament on es trobava el Castell Vell, fortificació que en finalitzar el conflicte fou enderrocada pel govern liberal. Durant la Tercera Guerra Carlista fou quan es construí l'actual castell, però amb dos fases i amb dos actors diferents: una fortificació elevada pels carlistes, de planta triangular i amb tres torres d'igual perímetre a cada extrem; i un cop ocupada per les tropes governamentals, aquests reforçaren la construcció, amb una nova torre bastida al voltant d'una de les anteriors -la més propera a la població-, amb l'objectiu que s'hi poguessin ubicar canons i que el seu interior es destinés a polvorí, i la construcció d'un nou mur arran de la muntanya que ampliava el castell pel costat que dóna al riu.

També, segons la investigació, ha pogut esbrinar Josep Sánchez que les dos antigues torres de la barca del Riu de Baix i el mur que hi ha arran la pista d'estiu de La Unió Social -al marge d'altres construccions de l'interior de la població- també foren bastits arran les guerres carlistes.

No cal dir que les aportacions que ha fet Josep Sánchez Cervelló durant la seua conferència faran canviar en molts aspectes la visió i el coneixement que fins ara es disposava sobre el carlisme a Flix, sobretot pel que fa al Castell Nou.

Conferència de David Martí

Dissabte passat, 8 de setembre, es féu la segona xerrada de les IV Jornades de Patrimoni Històric, Llibres, llegendes i territori: El cas pràctic de Les bruixes d'Arnes i La metgessa de Barcelona, impartida per l'escriptor David Martí. Al llarg de la seua intervenció, David Martí explicà com des de la seua pròpia experiència personal -laboral i familiar- va arribar a interessar-se pel tema de la bruixeria i la persecució que patiren les bruixes en el passat. El conferenciant també respongué a les preguntes i qüestions que se li van plantejar des del públic.

Jornades de Patrimoni, segona setmana.

No us podeu perdre aquestes conferències tant interessants!

Primera xerrada de les jornades i del V Curs Coneguem la Ribera d'Ebre

Aquest dijous, 6 de setembre ha tingut lloc la primera xerrada de les IV Jornades de Patrimoni Històric i del V Curs Coneguem la Ribera d'Ebre, que ha estat protagonitzat per la presentació de tres dels treballs guardonats en el III Concurs de treballs de recerca organitzat pel CERE. Ha comptat amb l'assistència d'una cinquantena de persones, públic que estava integrat majoritàriament per socis de les entitats organitzadores de les jornades (CERE i La Cana), familiars de les autores dels treballs i professors de l'Institut de Flix.

La primera en intervindre ha estat Anna Mur Suñé, amb el treball "La mosca negra", guanyador del citat concurs. Seguidament han intervingut les autores dels altres dos treballs de recerca que havien estat finalistes: Bertra Treig Carranza, amb "A l'aixopluc de les balmes"; i Àngels Montaña Faiget, amb "La Ribera d'Ebre. Una font d'energia". Totes tres han efectuat la seua exposició amb el suport d'un power point, realitzant una ressenya del tema estudiat, mostrant la metodologia emprada, els documents utilitzats, les entrevistes realitzades, etc. Les tres autores han demostrat haver assolit un bon domini i coneixement dels respectius temes investigats, tant per la consistència de les seues explicacions com per la desimboltura amb què han dut tarme les seues intervencions.

Inaugurades les IV Jornades de Patrimoni Històric

Dilluns passat, 3 de setembre, al vespre  van començar les IV Jornades de Patrimoni Històric. L'acte inaugural, a Ca Don Ventura, fou iniciat pels dos representants de les entitats organitzadores, Jaume Masip Llop, com a president de l'Associació La Cana, i Àngels Pérez Tarragó, com a presidenta del CERE. Tots dos van fer un repàs i una exposició de tots els actes programats (que inclouen les xerrades el V Curs Coneguem la Ribera d'Ebre), i al mateix temps van agrair el suport rebut d'altres entitats i institucions col·laboradores.

Enmig d'aquest acte, es féu un emotiu homenatge a Francesc Enseñat i Prió, a qui se li lliurà un diploma com a Soci d'Honor de l'Associació La Cana, en reconeixement a la seua continuada trajectòria envers la defensa del patrimoni històric i arqueològic de Flix, trajectòria exemplar que justifica aquesta distinció. Francesc Enseñat, qui comptava amb l'acompanyament dels seus familiars durant l'acte, va expressar el seu agraïment per aquest reconeixement rebut, manifestant la seua voluntat de continuar col·laborant.

Seguiament s'iniciaren els actes pròpiament de les IV Jornades de Patrimoni Històric, amb la inauguració de l'exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya, que anà a càrrec de Pere Muñoz Hernández, historiador i professor de l'Institut de Flix, prou conegut per tots nosaltres. Pere Muñoz féu una complerta descripció del contingut de l'exposició, dels diversos apartats temàtics que la integren i dels diversos elements què hi podem trobar, des de tots els panells explicatius, fins als tres bucks amb elements multimèdia, que fan que comptem amb una mostra interactiva. L'exposició cobreix la persecució de les bruixes des dels seus orígens a l'Edat Mitjana, fins al segle XVII, fent esment com aquest trist episodi de la nostra història es va desenvolupar a Europa, als regnes peninsulars i finalment a Catalunya. L'exposició ha estat organitzada i cedida pel Museu d'Història de Catalunya i romandrà a Flix fins al dia 28 de setembre. Es podrà visitar de dilluns a dissabte, de 19:00 a 21:00 h., i diumenges i festius, de 12:00 a 14:00 h.

Tancà l'acte inaugural l'alcalde de Flix, Marc Mur Bagés, que felicità els organitzadors de les IV Jornades de Patrimoni Històric pel nodrit programa d'actes elaborat, indicant que aquest fet demostra que la nostra població és el centre de la cultura de la comarca, i tot ressaltant que la col·laboració que l'Ajuntament de Flix manté amb l'Associació La Cana i el CERE a través de sengles convenis, és un model a seguir que propicia el desenvolupament de l'activitat cultural.

Al final de l'acte els assistents van poder efectuar la visita a l'exposició, al mateix temps que se'ls convidava a degustar una copa de cava.

Comencen les Jornades de Patrimoni

Aquest acte al final és el dia 6 de setembre a les 19 h.

Les cordes

“Corda que molt estira, alego es trenca” 

Les cordes fetes a Flix eren famoses a les rodalies de la vila per la seva qualitat, la fabricació de cordes, cordills  i alguns tipus de teixits és documentada a la població des d’els  voltants de 1800, encara que hi ha molts indicis que se'n fabricaven abans d’aquesta data. Fou una indústria artesanal i familiar que deixà d’existir l’any 1967 per diversos motius, perquè donava servei a molts oficis avui desapareguts, per la mecanització, l’aparició d’altres materials i la fabricació a nivell industrial entre d’altres.

Josep Sánchez Cervelló, llicenciat en Geografia i Història, avui catedràtic de la URV, fill, net i besnét de cordaires, escrigué l’any 1983, un treball, editat per l’Ajuntament de Flix, molt complert sobre el desenvolupament i el final d’aquesta indústria a la vila de Flix, feu un estudi etnològic donant a conèixer el mon del corders o cordaires així com la seva fabricació i comercialització: “Assaig d’una indústria típica de Flix, les cordes”. Al llibre hi ha també abundant material fotogràfic, alguns estris van ser cedits per ell a l’ajuntament de Flix i es poden veure al Centre d’Interpretació del Cami de Sirga al Mas de Pitoia a la Reserva Natural de Sebes a Flix.

A Flix es fabricaven cordes de Cànem, que és una planta canabinea en forma de canya, el procés comença posant-les, una vegada segades, a remull al riu o en basses fins que la canya fermenta, després es deixa assecar i es porta primer  a l’esgramadora i a continuació a l’espalladora, per a treure-li la canya i deixar sols la fibra. Segons la qualitat i puresa s’estableixen tres divisions: canal, clarillo i estopa, aquestes es subdivideixen en els números corresponents segons la seva qualitat.

Antigament s’havia conreat el cànem a la partida de Sebes, però era molt costós per a una producció petita, es comprava a Balaguer, Lleida, Manresa i Tarazona (Saragossa), el de millor qualitat es comprava a Callosa de Segura i Oriola (Alacant)

El procés de fer les cordes començava amb el filat, desprès amb el fils es feien els cordons, al final es polia i es torçava per acabar d’afaixonar-la i es deixava assecar.

Els estris principals del filador eren:

.- La roda, amb un eix i un manubri.

.- Les creus, de filar, de retòrcer, de fer cordes.

.- Ganxos de ferro mòbils i ganxos fixos de diverses mides segons el gruix de la corda.

.- Partidors, de diferents tipus.

.- Rastells, en nombre variable segons la llargada de les cordes.

.- Estaques.

.- Boç, per a protegir-se de la pols de cànem.

.- Teler, per a fer sigles, eixavies i moltes altres classes de cordes.

            Els tipus de cordes que es fabricaven eren:

            .- Cordes de persiana.

            .- Cordes de filat (caça).

            .- Samugues (cavalleries).

            .- Remals (cavalleries).

            .- Saules (llaüts).

            .- Trices (llaüts).

            Cordills:

            .- Palangre (pesca).

            .- Cordill de pagès (tot ús).

.- Corda de desenvescar (caça).

            .- Fil doble (pagesia).

            .- Cordill especial (soles d’espardenyes).

            Teixits:

            .- Singles (cavalleries).

            .- Trilladores (pagesia).

            .- Malles de porteria (esports).

            .- Hamaques.

            .- Boçals (bestiar).

            .- Eixavies i eixavions (carros i cavalleries).

            .- Vandovelles (pesca).

            .- Senderes (caça).

            .- Xarxes (pesca).

Les cordes es comercialitzaven pels pobles de les comarques veïnes, Les garrigues, Priorat, Baix Camp, Ribera d’Ebre, Terra Alta i pobles limítrofs de l’Ebre Saragossà, mitjançant la venda ambulant o per encàrrec.

Des de aproximadament l’any 1800 fins  1967 se sap que hi van haver cinc cases que fabricaven cordes:

            .- Ca “Antoniet el roig” (1860-1925)

            .- Ca “Franceset” (abans 1800- abans de la guerra civil)

            .- Ca “Tronxo”, (1866 , una generació).

            .- Ca “Lesna” (1910-abans de la guerra civil)

            .- Ca “Joanet de Maials” / “Ca l’Escola” (voltants 1800-1967)

Era un treball dur i esclau, apart que amés es solia treballar al camp o a la “Fàbrica”, es treballava els dies feiners fent les cordes i els festius anaven a vendre-les. Tot i així expliquen que solien treballar cantant, cançons de l’època, populars, etc.

-“què fas xeic que no cantes?”-

- De cançons i cançonetes

 te'n contaré més de mil

que a la butxaca les porto

lligadetes amb un fil”-

           Fins aquí un resum del llibre: “Assaig d’una indústria típica de Flix” “Les cordes”, de Josep Sánchez Cervelló, ed. Ajuntament de Flix, 1983.

Al capbreu de Flix de 1624 apareixen nou persones que tenen per ofici “soguer” dedicats a  la fabricació de cordes:

Juan Ambros  major, Miquel Ambros, Juan Ambros, Pau Bielsa, Francesch Blanxart, Jaume Burret (Arbones), Thomas Guerau, Juan Rocha (que viu a Aitona) i Thomas Vilanova.

Els Ibers i 15. Glossari.

Amb això posem punt i final a aquesta sèrie d'entrades sobre els ibers.

Acròpolis: Zona més elevada d’una ciutat o d’un poblat.

Àgora: En les estructures urbanístiques, àrea reservada per als actes públics i les activitats econòmiques.

Al·loctons: Materials o persones, no fabricats o propis del territori en què s’han documentat.

Àmfora: Recipient destinat al transport comercial de productes alimentaris.

Amortització: Acció que significa la fi de l’ús o utilització d’un objecte, estructura constructiva o nivell d’ocupació.

Antracològiques: Restes de fusta carbonitzades trobades en els jaciments arqueològics. Amb el seu estudi es poden identificar el tipus d’espècie i la data d’un nivell estratigràfic mitjançant una anàlisi de radiocarboni (Carboni 14).

Antropomorfització: Representació escultòrica o pictòrica d’un principi o d’una idea, emprant els trets de la figura humana.

Apotropaics: Éssers protectors del món d’ultratomba. En la cultura ibèrica tenen aquest caràcter, entre d’altres, el llop i el lleó.

As: Moneda de bronze romana imitada pels ibers des del segle II aC fins a l’època de Claudi.

Auletris: Flautista que tocava la flauta simple o la de doble càlamus.

Bustum: Estructura en què es feien els ritus d’incineració en el món ibèric.

Caetra: escut rodó en fusta i cuir amb un umbo metàl·lic.

Carpològiques: Restes de cereal carbonitzat documentat en el registre arqueològic. Mitjançant la seva anàlisi s’identifiquen els tipus d’espècies, sistemes de cultiu i condicions climàtiques del paleoterritori proper als poblats ibèrics.

Cella: En les construccions religioses, lloc on s’ubicava la imatge.

Cista: Tomba amb recobriment de lloses de pedra o fang en forma de caixa.

Corvea: Treball comunitari que fan els membres d’una comunitat.

Dolium: Gran contenidor ceràmic romà destinat a l’emmagatzematge i, de vegades, al transport de cereal.

Dracma: Patró monetari característic del món grec.

Empori: Lloc o mercat en què es portaven a terme intercanvis comercials entre mercaders foceus o semites o comunitats indígenes.

Epikampion: Sistema defensiu avançat d’origen mediterrani.

Estudis antropològics: Anàlisi de les restes humanes documentades en poblats i necròpolis. Amb el seu estudi es poden determinar edat, sexe, pes, alçada, malalties i dieta de la persona.

Exvot: Ofrena entregada a un santuari per a propiciar la intercessió d’una divinitat.

Falàrica: Arma llancívola amb punta de ferro i mànec de fusta.

Falcata: Espasa de fulla corba, doble tall i mànec de decoració zoomorfa.

Fíbula: Element de joieria que s’utilitzava per a subjectar les peces de vestir.

Foceu: Originari de Focea, actual Turquia.

Gens: Estructura social basada en relacions de parentiu.

Granulat (metal·lúrgia): En orfebreria, tècnica decorativa que consisteix en soldar petites denes de metall a una placa per fer un motiu.

Guaspa: Peça metàl·lica que se situa a la part inferior de la tija d’una llança.

Horrea: Terme llatí emprat per designar els graners elevats.

Kalathos: Vas ceràmic amb forma de barret de copa invertit, cos cilíndric i vora sortint.

Lavatio: Part del procés funerari consistent en la purificació per aigua dels ossos del difunt després de la cremació.

Libació: Acte de vessar o consumir un líquid amb finalitats rituals.

Oppidum: Poblat fortificat en altura.

Pàtera: Vas ceràmic o metàl·lic amb forma de bol emprat en el banquet funerari.

Període ple: Segles V-IV de la cultura ibèrica.

Període final: Segles III-II de la cultura ibèrica.

Peveter: Vas plàstic amb decoració figurada de Demèter o Tanit.

Poliorcètica: Conjunt de tècniques que comprèn l’estudi de l’atac i la defensa de les fortificacions.

Pondus: Pes del teler emprat per tibar els fils.

Pseudohipodàmic: Traçat original de la xarxa viària d’un poblat.

Repussat: En orfebreria, tècnica que consisteix en gravar en positiu un motiu decoratiu sobre una placa.

Sagum: Capa de llana pròpia del món ibèric.

Scutum: Escut ovalat fet en cuir, fusta i metall amb l’umbo central en forma d’ales de papallona.

Seca: Taller o centre emissor en què es feia l’encunyament de la moneda.

Silicernium: Dipòsit d’objectes utilitzats durant el ritual funerari ubicat a les proximitats de la tomba.

Sitja: Estructura excavada a la roca, de forma globular, amb les parets recobertes amb argila, destinada a contenir cereals.

Soliferrum: Arma llancívola similar a una javelina feta totalment de ferro.

Túmul: Estructura constructiva que es forma per cobrir una tomba.

Umbo: Peça metàl·lica col·locada a la part central d’un escut.

Ustrinum: Lloc específic de les necròpolis on es feia la cremació del difunt.

Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.

Jornades de Patrimoni Històric al setembre a Flix.

Els Ibers 14, la guerra.

Els ibers no tenien exèrcits ben formats. A l’àrea del nord-est. Els camperols s’armaven durant els períodes de convulsió i les consells d’ancians donaven el comandament de les tropes, de manera temporal i extraordinària, a un cabdill amb experiència militar. El comandament es prolongava durant el temps que durava el conflicte, normalment coincidia amb l’estiu, no obstant això, alguns caps militars a causa de les circumstàncies sociopolítiques del moment, van utilitzar el prestigi aconseguit per a , un cop acabades les hostilitats, allargar el seu poder. Indíbil i Mandoni, caps dels Ilergets, aliats de Cartago contra els romans, en són un exemple.


El sistema de combat no era doncs el propi d’un exèrcit perfectament ensinistrat, com el romà, sinó que el sistema de lluita s’apropava al concepte de razzia o atac per sorpresa i fugia dels enfrontaments a gran escala. Equipats com a infanteria lleugera van actuar com a mercenaris de diversos exercits.

La cavalleria era poc important ja que el cavall era més un símbol de prestigi que no un arma de guerra.


L’armament ibèric te importants diferències depenent de la zona, al sud i sud-est els escuts són circulars (caetra) fets amb planxes, cuir i umbo metàl·lic central, les espases són de fulla corbada, anomenades falcata, hi havia també javelines totalment de ferro (soliferra). En canvi al nord i nord-est són característics el cascos de tipus gorra de jòquei (anomenats Montefortino), els escuts són ovalats de fusta i cuir amb umbo metàl·lic central en forma d’ales de papallona i les espases rectes del tipus de La Tène, les llances estaven fetes amb dues parts metàl·liques: la punta i la guaspa i un mànec de fusta.


Altres elements eren les cuirasses, els discos-cuirasses de bronze units per corretges per sobre de les espatlles i les armes llancívoles: fletxes i projectils de fona.

Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.

Façana del Molí d'Oriol

De vegades amb poc pressupost s'aconsegueixen grans resultats, és el cas de la façana del Molí d'Oriol.

Curs "Emprèn com a Guia Turístic"

Avui han visitat Flix els participants del "Curs "Emprèn com a Guia Turístic" que organitza el Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre, des de l'Associació la Cana els hem guiat per alguns dels indrets més emblemàtics del nostre patrimoni històric, després han anat a la Reserva natural de Sebes. Esperem que els hagi agradat visitar el nostre poble, nosaltres hem estat molt contents de poder ensenyar-lo.

Els Ibers 13, l’home.

Igual que en el cas de la dona, el paper de l’home dins les estructures polítiques i socials ibèriques depenia del seu estatus personal o de classe. La informació de les fonts clàssiques i la documentació arqueològica indiquen que en les estructures socials del període del bronze final i ibèric antic, només hi havia dues classes socials: aristòcrates i camperols. Amb el desenvolupament de les societats jerarquitzades, l’especialització del treball i la diversificació de l’explotació econòmica, sorgiren nous grups socials: artesans, metal·lúrgics, guerrers i sacerdots que es van sumar als camperols que continuarien sent la base de la població.

La tasca fonamental de l’home era la producció econòmica. El grup dirigent era poc nombrós. El treball agrícola, l’obtenció de matèries primeres i la transformació dels recursos econòmics eren les activitats principals i es desenvolupaven segons un sistema de treball dirigit que implicava a tots els membres de la comunitat. 

Els ibers son representats en l’escultura i en les decoracions pintades dels vasos ceràmics. Van vestits amb túniques curtes ribetejades per un filet decoratiu o amb túniques llargues cobertes per un mantell agafat per una agulla de pit o d’una fíbula. El calçat és divers, botes de cuir combinades amb gamberes o canyelleres de roba, cuir o metall, avarques i sandàlies obertes lligades al turmell.
Entre els objectes de guarniment personal destaquen les sivelles de cinturó decorades, les fíbules (“imperdibles”) de diversos tipus, els collarets rígids o torques i els braçalets.


Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.

Els Ibers 12, la dona.

La importància de la dona en l’estructura sociopolítica ibèrica no depèn del seu sexe, sinó del status de cadascun dels individus. Les dones que pertanyien a l’aristocràcia o als grups gentilicis que exercien el poder disposaven de fortes prerrogatives econòmiques, socials i honorífiques, com ho demostren els aixovars de les tombes, les informacions proporcionades per les fonts clàssiques i la iconografia.

La dona constituïa una part determinant de la força del treball, desenvolupava les tasques agropecuaries en un àmbit d’igualtat amb l’home i ,sobretot durant les èpoques de guerra, moment en que tot el treball el desenvolupaven elles. La iconografia ibèrica representa la dona dels grups socials més elevats, com antropomorfització de les divinitats, com a sacerdotesses, fent rituals en un pla d’igualtat amb l’home o participant en els ritus religiosos.

La dona ibera vestia llargues túniques de lli o llana decorades amb sanefes pintades o teixides amb fil de color, i a vegades portava un davantal a sobre el vestit principal. És característic el mantell que tapa el cap i l’esquena de les sacerdotesses, que anava agafat amb un casquet cònic. Portaven una gran quantitat d’objectes de guarniment com diademes, arracades, denes de collaret de pasta de vidre, sivelles de cinturó, braçalets, anells i penjolls. També utilitzaven colorants per a embellir la cara, ungüents i perfums.

Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.

Necròpolis de l'assentament iber de Sebes

A finals del mes de maig, gràcies a una subvenció del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, es va poder finalitzar la consolidació de la necròpolis de l’assentament iber de Sebes, a Flix. 

Els treballs han estat realitzats per l’empresa Àpex, arqueologia i serveis culturals del flixanco Frederic Cervelló, hi va participar també Pau Olmos, que amb Carme Belarte, de l’ICAC, estant excavant l’assentament del turó contemporani dels enterraments. La propera campanya es farà el proper mes de setembre i, dins les Jornades de Patrimoni, es podrà visitar la necròpolis i els darrers treballs fets al poblat. 

Ara, per a poder visitar la necròpolis, només falten dos petites actuacions, excavar la trinxera  de la guerra civil que passa a tocar de la necròpolis, que fins hi tot va afectar algun túmul i posar-hi un cartell per a poder entendre millor què és una necròpolis d’incineració. 

Aquestes actuacions seran finançades per l’Associació la Cana i així podrem afegir un element més del nostre patrimoni a les visites que es fan, tant des de la Reserva Natural de Sebes (cal recordar que és molt a prop del Mas del Director), com des de l’associació, com pel públic en general.