8 de juny 2012

Els Ibers 11


                                                                  El comerç   
Els intercanvis comercials en el món ibèric van ser potenciats pel contacte amb els mercaders grecs  i feniciopúnics, encara que alguns documents permeten assegurar que l’estructura i el concepte dels intercanvis ja gaudien d’un fort desenvolupament entre les comunitats ibèriques abans dels primers contactes mediterranis.
L’organització del comerç depenia de les estructures de poder, les úniques que podien organitzar l’obtenció dels excedents de producció destinats als intercanvis, assegurar el control de les rutes de comunicació, la salvaguarda dels mercaders i els seus productes a les àrees de mercat i redistribució les mercaderies en el si d’un grup social o poblat.
Encara que la major part de l’activitat mercantil es feia entre les diferents estructures politicoterritorials ibèriques, el comerç amb els mercaders mediterranis és el que ha proporcionat més informació arqueològica. Tradicionalment s’ha defensat que el comerç entre ibers i grecs, fenicis i púnics es feia amb la simple permuta de matèries primeres (metall, cereals) per productes manufacturats  (ceràmica, teixits, objectes metàl·lics) o agraris de luxe (vi, oli)  en que els comerciants colonials s’emportaven la millor part. No obstant els documents indiquen que el sistema d’intercanvis era molt complex amb beneficis equitatius. S’utilitzaven patrons econòmics, com el pagament de bestretes, fiances i testimonis de transaccions, que es feien per escrit, segons patrons propis dels mercats (karum) de la mediterrània occidental.
                                                                   


  
  La moneda

Encara que les encunyacions ibèriques es van desenvolupar sobretot a partir de la segona meitat del segle III aC, la circulació de moneda a la península ibèrica es testimonia en textos comercials d’Emporion als segles VI i V aC.
Les monedes es valoraven d’acord amb tres elements, el metall, el seu pes i el poder polític de l’estat o l’estructura política que en protegia l’emissió, que actuava com a fiador de la seva qualitat. El procés de fabricació s’iniciava amb la realització dels encunys, en que es representaven l’anvers i el revers de la moneda, pels quals s’utilitzaven elements simbòlics i toponímics. L’anvers es gravava en una enclusa de pedra sobre la qual es col·locava el cospel (disc de metall pesat i fos amb la forma desitjada)rescalfat, i s’aplicava a sobre d’aquest l’encuny mòbil fet sobre metall. Un cop preparat el conjunt, es marcaven els tipus sobre el disc amb un cop de martell.
Abans de la segona guerra púnica les encunyacions peninsulars corresponien a les colònies gregues i feniciopúniques, d’ença de la presencia romana va augmentar el nombre de ciutats que encunyaren monedes, la gran majoria d’aquestes pertanyien a patrons romans, encara que amb motius iconogràfics i llegendes escrites en llengua ibèrica.



Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.

Cap comentari: