El comerç
Els intercanvis comercials en el món ibèric
van ser potenciats pel contacte amb els mercaders grecs i feniciopúnics, encara que alguns documents
permeten assegurar que l’estructura i el concepte dels intercanvis ja gaudien
d’un fort desenvolupament entre les comunitats ibèriques abans dels primers contactes
mediterranis.
L’organització del comerç depenia de les
estructures de poder, les úniques que podien organitzar l’obtenció dels
excedents de producció destinats als intercanvis, assegurar el control de les
rutes de comunicació, la salvaguarda dels mercaders i els seus productes a les
àrees de mercat i redistribució les mercaderies en el si d’un grup social o
poblat.
Encara que la major part de l’activitat
mercantil es feia entre les diferents estructures politicoterritorials
ibèriques, el comerç amb els mercaders mediterranis és el que ha proporcionat
més informació arqueològica. Tradicionalment s’ha defensat que el comerç entre
ibers i grecs, fenicis i púnics es feia amb la simple permuta de matèries
primeres (metall, cereals) per productes manufacturats (ceràmica, teixits, objectes metàl·lics) o
agraris de luxe (vi, oli) en que els
comerciants colonials s’emportaven la millor part. No obstant els documents
indiquen que el sistema d’intercanvis era molt complex amb beneficis
equitatius. S’utilitzaven patrons econòmics, com el pagament de bestretes,
fiances i testimonis de transaccions, que es feien per escrit, segons patrons
propis dels mercats (karum) de la mediterrània occidental.
La
moneda
Encara que les encunyacions ibèriques es van
desenvolupar sobretot a partir de la segona meitat del segle III aC, la
circulació de moneda a la península ibèrica es testimonia en textos comercials
d’Emporion als segles VI i V aC.
Les monedes es valoraven d’acord amb tres
elements, el metall, el seu pes i el poder polític de l’estat o l’estructura
política que en protegia l’emissió, que actuava com a fiador de la seva
qualitat. El procés de fabricació s’iniciava amb la realització dels encunys,
en que es representaven l’anvers i el revers de la moneda, pels quals
s’utilitzaven elements simbòlics i toponímics. L’anvers es gravava en una
enclusa de pedra sobre la qual es col·locava el cospel (disc de metall pesat i
fos amb la forma desitjada)rescalfat, i s’aplicava a sobre d’aquest l’encuny
mòbil fet sobre metall. Un cop preparat el conjunt, es marcaven els tipus sobre
el disc amb un cop de martell.
Abans de la segona guerra púnica les
encunyacions peninsulars corresponien a les colònies gregues i feniciopúniques,
d’ença de la presencia romana va augmentar el nombre de ciutats que encunyaren
monedes, la gran majoria d’aquestes pertanyien a patrons romans, encara que amb
motius iconogràfics i llegendes escrites en llengua ibèrica.
Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge
il·lustrat a la cultura ibèrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada