El ferro
L’extracció del mineral es feia a cel obert,
primer es desboscava el terreny, es treia el mineral i es rentava. Amb abundant
carbó vegetal, que s’obtenia en forns de carboner, es procedia a la reducció
del mineral per transformar-lo en lingots o masses fàcils de treballar amb la
tècnica de la forja continua, on s’assolien temperatures de fins a 1200º C amb
el ventat continuat d’oxigen a la massa combustible, utilitzant manxes.
La
introducció del ferro a la Mediterrània occidental s’ha relacionat amb el
comerç fenici. La indústria del ferro va assolir un gran desenvolupament en el
món ibèric, s’aconseguien acers excel·lents. Els forns de l’època només
arribaven als 1200º c i el ferro es fon a 1537º C, això feia que no es
poguessin fer servir motlles, com en el bronze. Els processos més
característics eren l’aceració (contacte amb carbó roent) i el tremp
(refredament ràpid per immersió amb aigua freda).
La
forja continua consistia en treballar per mitjà del martellament d’un lingot
escalfat a la forja, fins aconseguir la forma desitjada. Com el procés era molt
laboriós, la producció d’objectes de ferro es va centrar amb estris agrícoles i
militars.
El
bronze
El
bronze s’utilitzava per a fabricació de peces que, per la seva forma o
característiques, no es podien fer de ferro. El bronze consistia en un aliatge
de coure i estany en proporció de 9 a 1, encara que el contingut podia variar
en funció de la disponibilitat de material o de la peça que es volgués fer, un
bronze amb un elevat contingut de d’estany donava peces d’un color daurat,
semblants a l’or, per a objectes de guarniment
personal, un aliatge on s’inclogués el plom augmentava la mal·leabilitat per a
fabricació de peces complexes.
Els lingots de bronze es fonien en gresols de
pedra arenosa, proveïts d’un abocador, després, el metall fos s’abocava a un
motlle amb la forma de la peça a fabricar, s’esperava que es refredés i es
desmotllava i polia amb un tros de cuir o llana i es procedia a la decoració
per mitjà de burins metàl·lics. Els motlles eren d’argila refractària o pedra i
podien ser univalves o bivalves.
L’orfebreria
L’orfebreria
ibèrica va assolir un alt grau de desenvolupament, tant en la realització de
petites escultures votives, com en la fabricació de vaixelles d’or o d’argent i
objectes de guarniment personal.
Les
petites escultures en bronze, de formes humanes (antropomorfes) o animals
(zoomorfes), com els exvots, es feien amb la tècnica de la cera perduda. Les
vaixelles àuries o d’argent (com la del conjunt del Castellet de Banyoles a
Tivissa), eren destinades al culte i es feien amb tècniques de sobredaurat o de
relleu.
L’orfebre
utilitzava petits gresols per fondre el metall i obtenia peces independents que
posteriorment soldava o treballava fins aconseguir l’objecte desitjat. El més
difícil eren les decoracions amb tècniques d’incisió, filigrana o granulat.
El
plom
Apart de utilitzar-lo, entre d’altres coses,
per a aliatges, aquest metall tant mal·leable es transformava en làmines que
s’utilitzaven com a soport per a l’escriptura.
Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge
il·lustrat a la cultura ibèrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada