L'Associació La Cana compleix 10 anys.

Avui és una data important per a l’associació La Cana, aquesta és la presentació que es feia a la web fa deu anys:

La Cana és el nom amb què el dia 26 d'octubre de 2001 es constituïa a Flix l'ASSOCIACIÓ PER A LA DEFENSA DEL PATRIMONI HISTÒRIC I ARQUEOLÒGIC DE FLIX.
La Cana s'ha proposat l'objectiu de treballar per la defensa, estudi, conservació , divulgació, etc. del patrimoni històric i arqueològic de la vila de Flix.
El nom de la Cana fa referència a una antiga mesura de longitud. Actualment, a la plaça Espanya (avui plaça Major) encara hi ha la que utilitzaven els comerciants quan el mercat es feia en aquest indret. També és el nom del riu de la Cana, afluent de l'Ebre que desemboca al marge esquerre del meandre que descriu el riu al pas pel nostre terme.

I la pàgina dedicada a les activitats de l’associació:

“Des del 26 d'octubre de 2001, data en què es va constituir l'associació, La Cana va començar a caminar, gent de Flix preocupada per la conservació i recuperació del nostre patrimoni van començar a treballar amb molta il·lusió per tal d'aconseguir uns objectius que d'antuvi poden semblar utòpics, però, amb el seu esforç, la col·laboració del vilatans i la implicació de les institucions, tard o d'hora, poden esdevenir una realitat.”


Avui, 10 anys després, podem dir que alguns d’aquells somnis s’han fet realitat, molts d’altres queden pendents encara. Continuarem treballant!


L'associació prengué el nom de la mesura, mitja cana, que és que és al Cantó de la Cana, aquí el podeu  veure abans de possar-hi la placa.

I aquest és el mateix cantó després, quan es feu una petita neteja i es va instal·lar una placa informativa amb motiu de les Jornades de Patrimoni de l'any 2009:

En aquella ocasió l'escriptor Andreu Carranza ens va llegir el seu conte "El Cantó de la Cana"

La Cana

Una antiga unitat de mesura

Al començament l’homo sapiens va haver de sentir la necessitat de comparar objectes o distàncies i es de suposar que els coneixements primaris es devien inclinar per major, menor o igual. Després es devien anar formant a les seves ments conceptes més amplis fins arribar a la necessitat de comparar, per a això fa falta un element de referència i aquell al que es vol relacionar. Neix així el concepte de medició, o sigui determinar quantes unitats de mesura hi caben en un objecte que és motiu d’anàlisi.

D’on es podia obtenir aquesta unitat? La resposta és absolutament lògica, del mateix ésser que realitzava la comparació o medició, és per això que des de l’origen dels temps trobem com a unitats de mesura les distintes parts del cos, dits, peus, braços, etc. Així cada poble primitiu va anar creant el seu propi sistema de mesures, es tracta de l’adopció d’un sistema antropomètric d’unitats.

Però com és obvi que no tots els homes no tenen dimensions iguals, ja a Babilònia i a Egipte s’han trobat antecedents de mesures patró, que gravades en un element estable permetien l’aplicació d’elements iguals per als usuaris.

Entre els més antics patrons de mesura de longitud hi ha l’anomenat “Peu de Gudeo”, governador de Lagash a l’any 2575 a. C., gravat a una estàtua seva amb les seves subdivisions, com un regle graduat, amida 26.45 cm, està dividit en 16 parts i es troba al Museu del Louvre.

A Egipte, cap a l’any 3000 a. C. s’utilitzava un sistema decimal i s’ha trobat un patró gravat a un cub de marbre negre amb dos senyals que separaven la distància bàsica del sistema, el “colze mestre”, també anomenat “auna faraònic” de 45 cm, amb el que es comparaven les “vares" de mesurar. Dels anys 1500 a 1700 a. C. s’han trobat patrons fets de fusta.

A l’Antic Testament hi ha diverses referències a mesures de longitud, la “canya” de aproximadament 3 m, el “colze” de la articulació del braç a la punta dels dits, de 45 cm, el “pam menor”, que seria l’ample de la ma de 7.5 cm i el “pam major” del dit gros al dit petit de 22.5 cm.

Els romans van donar una gran importància a les unitats de mesura i disposaven de patrons que estaven dipositats al temple de Càstor i Pòlux, a l’àrea central del foro i custodiats pels sacerdots. Durant l’època imperial aquesta feina la feia el prefecte de la ciutat.

La unitat bàsica era el peu de 28 cm i en relació a aquest les altres unitats, el dit, el pam, el colze, el pas de 5 peus, i la milla de 5000 passos, amb algunes altres entre mig.

A aquestes mesures, aviat s’hi van afegir vares d’amidar; en el cas català, la cana, l’alna i el destre o la cana de destre. Al principi, es tractava de transposicions de mesures antropològiques: la cana eren vuit pams, per exemple, si bé amb el temps aquesta equivalència es va anar fent lleugerament incerta en molts llocs.   

L’alna venia a ser mitja cana (quatre pams), però no sempre. D’altra banda, alguns pobles de les Terres de Ponent, utilitzaven a la vegada l’alna i la cana, i fins i tot dues alnes, una per al lli i l’altra per a la llana, i, a més, la cana de Barcelona. Hi ha un territori exclusiu de l’alna que comprèn el Pallars, la franja central de la Noguera, el Segrià, les Garrigues, les muntanyes de Prades, el Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta i, a llevant d’aquesta, una franja més o menys ampla on s’utilitzen l’alna i la cana, sovint en el mateix lloc. La resta era el domini de la cana.

La mesura gran més utilitzada és el destre o la cana de destre. Si bé amb posterioritat va quedar fixat en 2,81 m, amb una equivalència de 12 pams de destre, en els primers temps en trobem, fins i tot només per al destre de Barcelona, diferents definicions, totes aproximades.

La diversitat de mesures d’un lloc a un altre al llarg del temps va fer que diverses vegades s’intentés l’adopció d’un sistema únic que no va tenir èxit fins l’adopció del sistema mètric decimal que te poc més de 200 anys.

Va ser el sacerdot francès Gabriel Mouton, l’any 1670, el primer en intentar donar una base científica i propiciar un sistema decimal basat en la longitud de l’arc de meridià, al març de 1790 els francesos van decidir unificar totes les unitats de mesura dels seus extensos dominis europeus i que va propiciar la seva adopció per a la resta de països, per a descartar presumptes interessos de França es va decidir que els patrons fossin obtinguts de la natura, o millor dit relacionats amb el mon terrestre, es va encomanar la medició de l’arc de meridià entre París i Barcelona que va ser la base per a fixar la longitud del metre, l’any 1798 una comissió de científics varen confeccionar el patró.

El 10 de desembre de 1799 a França, en un dels primers decrets signats per Napoleó, s’adoptava el metre com a unitat de mesura però no va ser fins l’any 1840 que el sistema mètric decimal es va fer oficial. A Espanya la reina Isabel II va decretar, a l’any 1849, com obligatori l’ús del Sistema Mètric Decimal, l’any 1863 el Congrés espanyol va fer la “Ley de Pesas Y Medidas” que abolia l’ús de les antigues unitats però de fet es va anar ajornant fins al 1880.

A molts llocs de l’estat espanyol la mesura mes estesa era la Vara, amb una gran disparitat d’uns llocs a uns altres, per exemple a Castella  (0,8359m), Albacete (0,837m.) Alacant (0,912m.), Canàries (0,842m.), Pamplona (0,785m.), Saragossa ( 0,772m.) etc. A Catalunya, així com al Llenguadoc, Occitània i nord d’Itàlia, entre d’altres, la mesura principal era la Cana i també, com a tot arreu,  les unitats de mesura variaven molt segons la regió, la comarca i, fins i tot, la població.

A l’entrada d’algunes ciutats s’indicaven les mesures d’utilització dins de l’àmbit de la ciutat. així, per exemple, a la muralla de Barcelona hi havia una porta que s’anomenava Porta Ferriça (d’on deriva el nom de l’actual carrer) degut al fet que prop d’ella s’hi col·locaven uns patrons de ferro indicant les unitats de mesura de longitud oficials dins de la ciutat.

La cana mesurava aproximadament 8 pams, 6 peus o 2 passos, que son: 1.555 m. i la mitja cana aproximadament 4 pams, així, per exemple, hi havia la Cana de Girona 1.559 m, la  de Barcelona 1.555 m, la de Lleida 1.556 m, la de Tarragona 1.560 m,  la de Mallorca  1.564 m., la canya real 1.250 m, la de  Tolosa de Llenguadoc 1600 m i la de Carcassona 1.785 m. El destre, o cana de destre, equivalia a 12 pams de destre, 2,82 metres.

La cana quadrada era usada com a mesura de superfície. A Barcelona feia 2,438 m²; a Girona, 2,4304 m²; a Lleida, 2,4211 m²; a Tarragona, 2,4336 m²; a Mallorca, 2,4461 m².

Dins  les mesures catalanes, trobem també dits (un dit travesser), polzades (el polze travesser, un dit i un terç), palmades (quatre dits, només en documents molt antics), pams, peus, colzades, passos i braces (els dos braços estesos); amb la complicació afegida que hi ha dos pams i dos peus: el pam d’1/8 de cana (pam cana, de 19,4375 cm) i el pam d’1/12 de destre (pam destre, de 23,318 cm), el peu d’1/6 de cana (25,93 cm) i el peu antic, pel qual s’acostuma a donar l’equivalència còmoda de dos peus, tres pams (29,156 cm). Aquest peu deriva segurament del peu romà, de 29,376 cm, i es troba també definit com a 2/19 de destre (29,685 cm) a les Ordinacions de Santacília.

També cal tenir present el peu carolingi, de 33,048 cm, 1/8 més gran que el peu romà.
A Barcelona, a la cantonada de la façana de la capella de Santa Llúcia, a la confluència dels carrers de Santa Llúcia i del Bisbe hi ha un bordó o ressalt de secció semicircular en una motllura esculpida a la pedra que suposadament servia de referent per la mesura de la cana destra barcelonina.
La presència d'aquesta unitat de mesura gravada a la pedra respon al costum d'exposar en lloc públic i construïts en matèria inalterable els patrons de les mides per tal de poder ser consultades i comprovades per tothom. Erròniament s'ha volgut identificar aquesta motllura amb la mesura comuna de la cana, quan del cert, la mesura gravada era la fixada per la cana destra barcelonina, no una mida ordinària de longitud, sinó l'usada com a mesura territorial.

El Consell de Cent, com a organisme regulador de la ciutat, va decidir col·locar simbòlicament en forma d'escultura la unitat de mesura de la cana, per tal que el comprador i venedor en qualsevol moment poguessin comprovar i ajustar les seves mesures. 

El procediment per donar i agafar mesures consistia a tallar una canya de manera que encaixés perfectament en la mesura gravada, i això ho repetien les parts en conflicte per tal d'unificar els criteris durant les disputes i desavinences constants de les vendes, en les quals era comuna la presència de la figura del mostassaf, que era el funcionari encarregat de vigilar i contrastar els pesos i mesures, que és documentat des del 1339 fins al 1715.
 Actualment al Bureau International de Poids et Mesures a Sévres (França) es conserva l’anomenat metro patró o metre prototípic internacional que es lligaria amb aquest costum d'esposar i fer públic el sistema de mesures.

La Cana fou una antiga mesura de longitud que es va utilitzar durant molt temps en els Països Catalans, la mitja Cana que  es conserva a Flix, a la Plaça Major,  mesura 78 cm (78 x 2 = 1560 cm), per tant és igual que la de Tarragona.

És a aquesta plaça perquè s’hi feia el mercat setmanal, l’any 1360 el rei Pere III va concedir a la vila de Flix el privilegi de celebrar mercat setmanal tots els dimarts, l’any  1951 es va traslladar a l’edifici actual, a la Plaça del Mercat, aquesta mitja cana s’utilitzava com a mesura patró, per a mesurar teles, cordes, etc.

És interessant veure com aquest nom s’ha conservat en  la forma verbal, actualment en desús, - “acanar” – . Amidar la llargària (d'una cosa, esp. d'un terreny) amb la cana i, per ext., amb qualsevol altra mida. Cobrar un preu que es considera excessiu en l'adquisició d'alguna cosa o a canvi d'algun servei. M'han acanat. Com acana, aquest home!
També s'utilitza encara l'expressió "acanar" per mesurar camps de conreu.

El que feien era sembrar el tros per veure quants sacs de quarteres, quartans i picotins s'hi podien sembrar i per Nadal, quan el sembrat ja estava nascut, agafaven una cana i marcaven una cana quadrada, on hi ha havia d'haver prop de 500 plantes per tenir una sembrada correcta de cabuda de sembrat. Així mesuraven el tros i tancaven el tracte.

És present també en la toponímia de Flix - Riu de la Cana -, i finalment tal com es coneix popularment la  cantonada de la Plaça Major, a Ca Fontanilles, on hi ha aquest antic patró de mesura - “Lo cantó de la Cana”  -