Actes del 80è aniversari del primer bombargeig aeri sobre Flix

Dijous passat 23 de febrer, va ser el 80è aniversari del primer bombardeig que va patir Flix durant la guerra civil espanyola, un dels primers sobre població civil que hi va haver durant el conflicte. Per commemorar aquests fets i homenatjar a les víctimes, l’Associació Cultural La Cana va preparar un seguit d’actes que es van fer el dia 24.

La nit del 23 al 24 de febrer de 1937, Flix va patir el primer bombardeig aeri a mans de l’aviació feixista. La presència d’una indústria electroquímica i la sospita que s’hi produís material bèl·lic, van convertir la població en un objectiu militar. Aquell bombardeig va produir la mort de vuit veïns de Flix, a més de nombrosos ferits i la destrucció d’una part de les instal·lacions de la fàbrica i de diferents punts del poble.

Per aquest motiu, La Cana ha organitzat una exposició amb el títol “Flix sota les bombes” que estarà oberta fins al 5 de març. La inauguració, a Ca Don Ventura, va anar  a càrrec de Josep Antoni Collazos i va comptar  amb una breu xerrada de Pere Muñoz, historiador i cap de publicacions de La Cana, sobre els fets del 23 de febrer de 1937.

 Tot seguit, al refugi antiaeri,  Jaume Masip, president de La Cana va fer un breu parlament i es va descubrir una placa en memoria dels morts  d’aquell primer bombardeig. Cal destacar també l’assistència a l’acte de diversos familiars de les víctimes.

Josep Arbolí Benet (33 anys)

Batiste Mur Canet (33 anys)

Pere Pau Bagés Torres (46 anys)

Antonio Ortiga Cervelló  (43 anys)

Salvador Biarnés Roch (37 anys)

Va morir mentre el traslladaven ferit a Reus, li havien amputat un braç.

Matrimoni Santamaria - Santaliestra

La muller estava embarassada.

Víctima sense identificar.

Parlament del President de La Cana

Primerament us voldria llegir un fragment d’un text titulat “El racó de la memoria”, escrit per mi amb vivències de Sisco Castellvi, més conegut com Sisco Pitoi.

“Aquella nit, abans d’anar a dormir, Sisco, va sortir al porxo del mas a fer una ullada al cel, estava completament ras. Lluïa una lluna tant esplèndida que desdibuixava els estels. Els bancals estaven il·luminats per una llum blanquinosa, com de marbre vell. Els aulibers projectaven ombres fosques damunt de les espones. La garriga, mes enllà de les feixes, era una penombra foscant. El silenci era gairebé total, tant sols el trencava de tant en tant el soroll del foc, els espetecs d’un tronc de pi que s’escolaven per la porta entreoberta del mas.

 Sisco es neguitejà sense saber ben bé per què, llavors va sentir el padrí, amb aquella veu profunda i pausada...- noi! au vinga que demà hem de matinar! - i  tot seguit la veu dolça de la padrina - va Miquel, deixa estar el noi que ja és prou gran. - Sisco, que tot just havia fet catorze anys feia dos mesos, el dia de Nadal del 1936, abans d’entrar al mas va pensar en sa mare. Ella vivia al  poble, ells, al mas, estaven una mica allunyats dels esdeveniments dels últims mesos. Era a punt d’adormir-se quan va sentir una remor llunyana, un rum-rum que no va identificar. Acostumat com estava als sorolls de la nit, a escoltar el silenci de les nits fredes d’hivern, es va sobresaltar. De sobte es va sentir una explosió, una distant però potent deflagració, i una altra i una altra... - Què és això? Què passa? - va cridar la padrina ; i el padrí li va respondre - Paula, em sembla que són avions que bombardegen lo poble.

 El dia 23 de febrer de 1937, dimarts, una nit de lluna plena, des de les deu de la nit fins gairebé dos quarts de dos de la matinada, es va produir el primer bombardeig de Flix, amb el resultat de vuit persones mortes, nombrosos ferits i la fugida de molta gent cap els masos i les coves del terme. Un dels morts va ser el padrastre de Sisco Pitoi. Aquell dia havia canviat el torn i treballava de nit, Teresa va sortir a la porta a dir-li adeu, no ho feia mai, ja no el va tornar a veure.

Avui és un dia trist, i ho és per dos motius, per una banda recordem els morts en aquell bombardeig, però cal pensar que no són només uns noms en una placa, són també vides truncades de repent, durament, injustament….per exemple….el matrimoni Santamaria Santaliestra es veu que era un matrimoni jove, el pare d’ella treballava de practicant a  Riegos i es veu que estaba embarassada, van morir a l’estació, qui sap si havien vingut a donar la bona nova a la familia…..

No són només un nom en una placa, són vides no viscudes i gairebé oblidades.

I per aquí va la segona cosa que volia dir, em sembla molt greu que avui, 80 anys desprès encara haguem de dir que hem de treballar molt més per  a recuperar la memoria de tot allò que va pasar i que ens ha estat amagat, silenciat per una part per la por i per una altra amb la intenció de que s’oblidi.

Doncs no oblidem i us animo a col·laborar en aquesta tasca, amb l’associació la cana que ens fa molta falta… investigant a les vostres famílies i explicant-ho als vostres fills i filles, als vostres nets i netes, explicant-ho als historiadors i estudiosos per a que ho posin negre sobre blanc…ells i elles, les victimes oblidades d’un conlficte que tampoc volem oblidar qui el va començar, és el mínim que es mereixen.

Moltes gràcies per la vostra assistència.

Les fotos són de Francisco Ramon  Visa Ribera.