22 de febr. 2016

79 anys del bombardeig sobre Flix del 23 de febrer de 1937.

Entrada publicada en aquest bloc el febrer de 2012, llavors feia 75 anys.

Els primers en llançar bombes de mà des d’un avió varen ser els espanyols a la guerra del nord d’Àfrica, a la campanya del Rif del 1909. Els italians, a la campanya de Líbia de 1911, empraren per primera vegada el bombardeig aeri modern. Pràctica que es perfeccionà a l’Europa occidental durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Ens aquests inicis les bombes, llançades des del avions o zeppelins, generalment provocaven més l’ensurt que la destrucció. Però, algunes d’aquelles missions aèries varen adquirir la qualificació de bombardeig estratègic modern, com ara el realitzat per l’aviació francesa a la indústria química alemanya de Ludwigshafen.
El general italià Giulio Douhet plasmà en el seu llibre El control del aire (1921) la idea de que els exèrcits moderns resoldrien les guerres per mitjà de grans operacions de bombardeigs sobre la reraguarda de l’enemic, fixant-se com objectius prioritaris les infraestructures més vulnerables, tan física com moralment, i que estiguessin més poc defensades. Aquestes idees aviat varen trobar recolzament entre la jerarquia feixista italiana i després entre els nazis alemanys, els quals posaren en marxa els bombardeigs sistemàtics de la població civil amb l’objectiu d’assolir la desmoralització i forçar la rendició de l’enemic. Aquesta estratègia fou posada en pràctica i desenvolupada contra les viles i ciutats de la República.



Els bombardeigs franquistes de Catalunya
Un total de 140 poblacions catalanes varen patir la destrucció i la mort provocades per les bombes de l’aviació facciosa entre febrer de 1937 i febrer de 1939. El primer atac d’un centre urbà català tingué lloc la nit del 13 de febrer de 1937, quan el destructor italià Eugenio di Savoia, ancorat davant la costa de Barcelona, va canonejar la capital catalana provocant 18 víctimes mortals.
Deu dies després d’aquesta criminal acció, la nit del 23 al 24 de febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig aeri sobre població civil de Catalunya, l’objectiu escollit fou la vila de Flix, on s’hi localitzava la fabrica, col·lectivitzada per la Comissió de la Industria de Guerra de la Generalitat de Catalunya, Sociedad Electroquímica de Flix.
A mitjans del mes de març de 1937, la aviació italiana primer i l’alemanya després, començaren els atacs sistemàtics sobre Barcelona, les principals ciutats catalanes i moltes viles. Aquests atacs s’intensificaren a partir del gener de 1938 i no finalitzaren fins al febrer de 1939, un cop Catalunya va ser totalment ocupada per l’exèrcit franquista.



LA SOCIEDAD ELECTROQUÍMICA DE FLIX: OBJECTIU ESTRATÈGIC DURANT LA GUERRA
Les obres de la fàbrica Sociedad Electroquímica de Flix varen començar l’any 1897 com una filial de la Chemische Fabrik Griesheim-Elekton. Cap el 1899 inicià la seva producció de clor, sosa càustica i d’altres productes derivats. L’any 1923 signà un conveni de col·laboració amb l’empresa alemanya Metallbank und Metallurcische Gesellschaft de Frankfurt, fet que va permetre a “la Fàbrica” disposar dels drets de fabricació, venda i distribució a Espanya, Portugal i les seves colònies d’un explosiu anomenat Miedzienkite, que era una barreja de clorat de potassa, clorur amònic i nitrat i que a la Península Ibèrica es va comercialitzar amb el nom de Cloratita.
Les instal·lacions de la fàbrica de clorats, “la Cloratita”, es van ubicar a la Partida de Sebes, situada a l’altra banda del riu Ebre, uns dos quilòmetres més amunt de “la Fàbrica” en direcció a Riba-roja d’Ebre.
La Comissió de la Indústria de Guerra de la Generalitat de Catalunya, creada el 7 d’agost de 1936 (BOGC, núm. 225, de 12 d’agost de 1936), tenia la funció de coordinar totes les activitats de la fabricació d’armament i explosius, per tal de poder fer front a les necessitats de la guerra. D’aquesta Comissió de la Indústria de Guerra passaren a dependre diverses fàbriques i laboratoris que havien estat confiscats o intervinguts pel Govern de la Generalitat de Catalunya, entre elles la Societat Electroquímica de Flix.
Amb l’esclat de la Guerra Civil el menjador dels Obrers s’adaptà des de bon començament com a hospital de sang de primera línia, on s’atenien els ferits del front d’Aragó que arribaven a Flix per ferrocarril. Entre els metges que hi van treballar cal destacar al llavors encara desconegut Dr. Josep Trueta. Era un edifici molt gran i disposava de tot un seguit d’equipaments modèlics per la seva època, com ara vestuaris, dutxes, un gran menjador i una sala d’actes amb escenari. L’edifici fou totalment destruït en el primer bombardeig que sofrí la població la nit del 23 al 24 de febrer de 1937.





LA DRAMÀTICA NIT DEL 23 DE FEBRER DE 1937 A FLIX
RECORDS DE LA NIT DEL 23 AL 24 DE FEBRER DE 1937
PUBLICATS A LA VEU DE FLIX

Antonio Ripoll i Roig:
“Tota la família ens trobàvem dormint a casa. Al voltant de les deu de la nit es va sentir una forta explosió. Els vidres i les finestres tot va saltar a trossos. Ens vàrem vestir ràpidament i vàrem sortir al carrer... jo ja havia sentit abans d’altres explosions dins la fàbrica, però mai havien estat tan fortes... A més es podia escoltar perfectament el soroll dels avions... Al carrer vàrem trobar la família Rovirosa i amb ells vàrem decidir fugir cap a la bassa de les Clotxes. A mig camí, en veure que l’atac semblava haver acabat, vaig decidir tornar-me’n, tot sol, cap a la fàbrica, per tal de veure què havia passat, però en arribar a la Casa Blanca, es van tornar a sentir els avions. Conjuntament amb Josep Sabaté “Manuelet” i Baptista Mur Canet vàrem córrer a refugiar-nos al bancal dels Codonyers. Ens vàrem estirar ràpidament a terra... però mentre ho fèiem varen començar a explossionar les bombes. De sobte vaig sentir una forta olor de carn socarrimada... M’havien ferit al ventre i al braç!  Vaig tocar a Baptista Mur que era darrere meu, però no es va bellugar. Era mort! Sabaté, que era al meu davant estava ferit en una cama. Tots dos, com vàrem poder, vàrem arribar fins l’hospital de sang que era ubicat a l’edifici dels menjadors obrers... Allí em van col·locar damunt una taula, però a l’acte es van tornar a sentir els avions i tots vàrem córrer a refugiar-nos al túnel subterrani que, encara avui, travessa la via del tren i permet entrar dins la fàbrica. Mentre baixava les escales del túnel una bomba va deixar l’Hospital completament arrasat. Al túnel, ple de gent, tothom era pressa del pànic. Enmig l’aldarull vaig demanar ajut al veí Francisco Cervelló i Sánchez...”

Francisco Cervelló i Sánchez:
“Mai no ho podré oblidar. Vaig veure coses molt fortes” —Aquella nit el Sr. Cervelló es trobava en una reunió a l’Obrera i en iniciar-se el bombardeig va córrer en direcció a la fàbrica. Després de diverses incidències va aconseguir arribar a l’hospital i també va acabar refugiant-se al pas subterrani, on va coincidir amb el Sr. Ripoll—“No em deixis Cervelló... no em deixis!, em deia Ripoll. El vaig ajudar a caminar. Vàrem entrar dins la fàbrica i vàrem sortir per la porteria per tal d’anar via avall i arribar fins el túnel del ferrocarril...” —La distància que havien de recórrer era d’uns 400 metres aproximadament. Un d’ells anava malferit, era de nit i plovia bombes a dojo... Realment esgarrifós—. “... abans d’arribar a l’estació ens vàrem tornar a refugiar en un munt de travesses de via que estaven amuntegades. Mentre érem allí, el Cafetín i un vagó de tren que estava estacionat, varen desaparèixer enmig d’una forta explosió. Quina sort vàrem tenir! Nosaltres érem al mig... Vàrem continuar caminant cap al túnel, però encara vàrem trobar una altra dificultat: calia saltar una sèquia de reg. Un per sota el braç i l’altre agafat pel coll, amb no poques dificultats, la vàrem saltar. Finalment vàrem arribar al túnel. Quant temps havia passat? Mitja hora...tres quarts... una hora? La veritat, no ho recordo. Em sentia molt fatigat... mig marejat…”
En arribar al túnel, el Sr. Ripoll, totalment esgotat per la pèrdua de sang, va localitzar el seu cunyat Federico Franch. Ell i dos fills del metge Prada el van traslladar, travessant tot el túnel i sortint per l’altre extrem fins la casa del doctor, on aquet li aplicà un torniquet. Passat el bombardeig fou traslladat al Casino, habilitat com a hospital de sang, i posteriorment a Reus.
Per la seva banda, el Sr. Cervelló, després d’un breu repòs, va participar en el rescat d’altres víctimes. En un bancal d’oliveres varen trobar el Sr. Biarnés: “Amb una manta el vàrem traslladar al Casino, on el doctor Mir i el doctor Pons feien les primeres cures abans de traslladar-los cap a Reus. Jo li aguantava el braç a Biarnés mentre el doctor Mir li amputava... i després aguantava l’espelma que feia llum mentre curaven a Pepito Guiu... Mai ho oblidaré!”

(Transcripció del text de Francisco Ramon Visa i Ribera “Vivències d’una nit”


publicat a La Veu de Flix, febrer de 1992, pàg. 19-20.)



Pocs dies abans d’aquesta acció contra una població civil indefensa, en una ràdio facciosa, un General llançava la següent amenaça: “a las señoritas de la Fàbrica les visitaran unos caballeros...”, en clara al·lusió a l’esmentat bombardeig aeri.

Cap comentari: