Avui 18 de juliol de 2016 es compleixen 80 anys de l'inici de la Guerra Civil de 1936-1939. Durant el franquisme aquesta data era recordada com la de l'Alzamiento Nacional, i el conflicte conseqüent com la Guerra de Liberación Nacional (o també Cruzada Española de Liberación). Certament, no fou ni una cosa i, encara menys!, l'altra. Sota l'eufemisme de l'alzamiento s'amagava el que realment fou tot plegat: un cop d'estat contra un govern legítim, elegit democràticament. Un cop d'estat darrere del qual hi havia els sectors més reaccionaris i immobilistes de l'exèrcit, de la política i de la societat de l'estat espanyol per tal de frenar un procés de canvis que representava trencar amb el seu poder secular. Un cop d'estat, al cap i a la fi, que va fracassar com a tal i que esdevingué en una de les més cruentes i sagnants guerres civils que s'han patit.
És veritat que l'inici d'aquell malaurat conflicte bèl·lic hi van haver excessos per ambdós bàndols, morts injustificades i indiscriminades de persones víctimes d'una desaforada violència que esclatà arreu. Però tot això no ens ha de fer oblidar de quin era el sentit d'aquella guerra que començar un 18 de juliol de 1936: la lluita d'un govern, d'unes institucions legítimes contra aquells que les volien assolir de forma violenta i il·legal. O dit en paraules del context de l'època: la lluita de la democràcia contra el feixisme.
Flix no fou aliè a tot aquell horror. Patí la irracional violència de les primeres setmanes de la guerra i patí la barbàrie dels bombardejos, amb totes les conseqüències de tot plegat, de destrucció i, sobretot, de morts, que, siguin d'on siguin, sempre seran injustificades.
I el llegat més perniciós d'aquell conflicte armat fou el règim polític que el seguí, el dels conspiradors que van organitzar el cop d'estat i causants de la guerra, un règim repressor i assassí fins al final, encara que algú s'hi entesti en posar-li matisos. El cert és que els anys del règim sorgit de la Guerra Civil han deixat una pregona empremta, de tal manera que encara avui en dia, per a vergonya de tothom, encara s'hagi de parlar i d'enderrocar murs d'incomprensió quan es parla de memòria històrica, de fer justícia a tots aquells que van caure víctimes de la guerra i d'un règim repressor.
Des de l'Associació La Cana sempre s'ha procurat commemorar i recordar tota efemèride relacionada amb la Guerra Civil de 1936-1939. Recordar que allò fou la defensa de la democràcia, per tot el que representa per a defensa dels drets de les persones. Recordar, per damunt de tot, a totes les víctimes.
Fa dos setmanes, en commemoració d'aquest 80è Aniversari de l'inici de la Guerra Civil es va projectar a Ca Don Ventura el curtmetratge Soldat Domènech. La veu oblidada, de Jordi Bel, Helena Blach i Claudia Llambrich, ambientat en un dels episodis de la guerra, la batalla de l'Ebre, on s'afirma al final que "van haver moltes persones que [...] van lluitar, i fins i tot van donar la vida, per la democràcia, la llibertat i una societat més justa". Al mes de novembre es farà per tercera vegada la recreació del final de la batalla de l'Ebre, que anirà precedida de més activitats, cosa de la qual se n'informarà amb més detall quan estigui enllestit el programa. Tot sigui per, sense rancúnia, recordar i no oblidar i perquè es faci justícia on encara avui en dia, aquesta no ha arribat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada